:::Expo col·lectiva a la Sala Club de NAUART_11_02_15:::Tu, jo, nosaltres:::

::: una cosa a la que podem anomenar art :::

Una vegada més tinc el plaer de poder col·laborar amb la comissària Lola Ruiz de Alda. Ja havia participat en altres exposicions comissariades per ella, la primera va ser < Dones & Superwomen> l’any 2004 i la, fins ara, última col·laboració , l’any 2012. Aquesta vegada l’exposició col·lectiva <Tu, jo, nosaltres> té la figura humana com a fil conductor. La tria de peces, com sempre amb el saber i bon criteri que la caracteritza, configura un recorregut interessant i polièdric d’un mateix subjecte.

Per la primera selecció he triat tres peces de tres moments molt diferents.

  • La primera és una composició [encara sense títol] de serigrafies sobre diversos papers que posteriorment vaig intervenir usant diferents tècniques: llapis de color, tinta, letraset…Després vaig muntar el paper en bastidors de20x 20 cm… 

serigrafia_serie

  • La segona és una sèrie que vaig fer al voltant de 2002-03 que es titulava <Al mal tiempo buena cara>. En aquesta ocasió he escollit els estudis preparatòris sobre cartró. La tècnica és mixta: ceres, anilina, grafit, i tinta. Aquest projecte és encara vigent i, al meu entendre, és fresc, irònic i contundent.

al mal tiempo buena cara

  • La tercera és un conjunt de dues peces de la sèrie ….en la que vaig jugar amb el perfil duplicat d’un rostre, tipus test de Rorschach i la idea de mapa.

DSC_0383

DSC_0393

Podeu trobar més info a: http://www.nauart.com/2015/02/01/inauguracion-tu-jo-nosaltres-colectiva-sala-club-11l02l15/?lang=ca

NAUART_Sala Club_Inauguració Tu, jo, nosaltres
Serà dimecres 11 de febrer de 2015 a les 19:00h
C/ Espronceda, 154, 08018 (Poblenou) BCN.

També podeu visitar el web de Lola Ruiz de Alda en què descobrireu la seva faceta de restauradora: http://www.lrarestaura.com

Anuncis

::: cartografies :::

::: una cosa a la que podem anomenar art :::

La idea d’iniciar la sèrie cartografies va sorgir de l’avorriment i saturació de treballar sempre amb els mateixos materials. En aquell moment, al voltant de 2011-2012, portava molt temps treballant sobre tela, en format relativament gran (tot el que em permetia l’espai de treball) i amb pintura a l’oli o acrílic, o la combinació de tots dos. la figuració també em va començar a resultar restrictiva, limitadora i pesada. Necessitava experimentar.

No recordo com va sorgir la idea del metall, suposo que d’alguna exposició que vaig veure en aquell moment, el que sí que puc reconstruir amb nitidesa és la idea inicial. Volia fer unes pintures planes, quasi impersonals, en una línia quasi pop. Seguiria amb la figuració però molt més esquemàtica jugant amb la taca i l’imaginari col·lectiu usant la idea de les taques del “test de Rorschard”. Feia temps que anava pensant en com combinar el llenguatge abstracte amb el figuratiu i vaig trobar la manera combinant aquests elements. Conceptualment el que sustentava l’experimentació material era la idea de “perfil”. De manera literal jugaria amb els perfils de persones properes/conegudes a partir dels quals elaborar una interpretació lliure a mode de taca.

Una vegada m’hi vaig posar, la imatge nítida que m’havia format va començar a fracassar estrepitosament. No era capaç d’aconseguir un acabat tant net i pla com havia imaginat, a més, les planxes de ferro es van començar a oxidar després d’haver-les de netejar per treure una capa de greix que tenien. De la improvització i ús de l’accident es va anar gestant la nova formalització. L’interés que em van despertar els processos d’oxidació em va portar a cercar informació sobre química, tot i que reconec que l’exploració va ser molt superficial, la suficient però per començar a extreure de les planxes diferents tonalitats. Feia diferents dilucions que m’apuntava en una llibreta per ser capaç de repetir efectes. Em fixava en si hi havia o no corrent d’aire i si això afectava. Tractava d’anivellar el terra de l’estudi per tal que la dilució quedés disposada de manera uniforme sobre la superfície (cosa que no vaig aconseguir). Aquesta metodologia pretesament científica va durar una part del procés….el meu temperament caòtic i desordenat no va suportar tant ordre i sistematizació. L’altre repte va ser com aconseguir fer la reserva per mantenir part de la idea inicial dibuixar una taca més o menys plana sobre una superficie oxidada. Vaig provar amb paper adhesiu…fracàs total, fins que el Lluis, el meu company d’estudi, em va parlar del làtex natural. Podia fer una capa i després treure-la molt fàcilment. La part bona, boníssima és que permetia fer un gruix considerable que afavoria treballar amb pintura molt diluida…així vaig aconseguir també jugar amb certes transparències i textures accidentals.

Les primeres peces eren molt encarcarades i poc fluides, fruit d’una idea mental que ja no era i d’una realització maldestre. Poc a poc vaig anar perfeccionant els processos i els resultats van començar a ser més orgànics i menys forçats. Els dibuixos, molt literals a l’inici, es van anar desfent, va ser aquí on la idea de cartografia, que sempre havia estat latent,  va emergir amb tot el protagonisme. Les cares esdevenien penínsules, illes, caps (de cabo)…i al final van desparèixer del tot.

Per tancar el procés vaig tornar a la tela, en el format més gran que em permetia el taller, i a una tècnica mixta experimental que em va fer recuperar la part més lúdica de la pintura. I vaig començar a fer mapes atmosfèrics com el paisatge que veus quan voles amb avió, amb els núvols entremig de porcions de terra llunyanes.