:::cicles didàctics:::

::: docència I didàctica :::

No sé si a tothom li passa el mateix però jo vaig passant per cicles didàctics. Fases, moments d’encaix i desencaix; d’harmonia i crisi que cada “x” temps es repeteixen.

Ben bé la sensació és la de no poder donar res per resolt, per sentat, per sabut del tot. Sempre se’n pot saber més, més o diferent. Els temps, les persones que composen una classe, les influències del moment: llibres, pel·lis, música, sèries, etc… et poden fer trobar quelcom nou que és el que origina el periode de desajustament. El que passa a continuació és que una dinàmica, un tema, un projectet que “sempre havia funcionat” a classe deixa de funcionar…no se sap per què però allò ja no resulta, ja no és emocionant, ja no et sents a gust amb aquell discurs, amb aquella manera de fer. Us explico el que he anomenat:

 Les fases del cicle didàctic. 

  • Estic en crisi…..això ja no funciona…..merda! aquesta fase és la del “gruñonismo” o “mandrosisme” que fan que em vulgui aferrar al que porto cert temps fent i penso: però si això ja està bé així….si ningú nota que ja “no s’aguanta” (ningú excepte jo mateixa).
  • La següent fase és la d’acceptar que estic en crisi i que hi ha aspectes de la meva pràctica docent que he de canviar malgrat el temps i espai mental que costa dedicar-se a certs canvis, i la mandra, que segons el moment, pugui fer. En aquesta fase també és important saber si és viable produïr canvis o és millor assumir (per un periode curt de temps) una pràctica docent una mica “dissonant”. No sempre tens el temps, ni l’energia, ni l’emoció per “liar-te” a fer canvis substancials ni de temari, metodologia…etc.
  • En cas que el temps, l’energia, l’emoció i les ganes conflueixin….comença la fase creativa, entusiasta o d’investigació que s’inicia amb l’anàlisi de les coses que funcionen i les que no….avaluar-ne les causes i donar entrada a tot allò nou que veus que es pot relacionar amb el tema, projecte, aprenentatges, etc….cercar nous referents, provar noves pràctiques i exercicis (literalment…vull dir, que faig els exercicis abans de fer-los fer a classe), connectar amb algún esdeveniment de la ciutat…. Poc a poc vaig cercant, concretant, compartint (compartir és molt important…ja ho faig però ho he de fer més) i trobant maneres que més o menys em convencen per tenir ganes de portar-ho a la pràctica.
  • Arriba el moment màgic….estem a l’aula i tot aquest procés pren sentit….poden passar moltes coses…
    • que funcioni tal qual…de manera perfecta, tal i com ho havia pensat. Això no passa mai, o com a molt 1 de 1000 vegades (com a mínim a mi).
    • que funcioni però amb moltes coses per ajustar…vaig prenent nota (de fet quan acabo una assignatura faig un document que recull els punts forts, dèbils, i observacions sobre l’assignatura, dinàmiques, propostes de treballs, referents, continguts, etc…..és una eina molt potent per reconstruir processos i repescar idees)
    • que no funcioni en absolut. Tornar al principi i repensar-ho tot. Això tampoc passa sovint (afortunadament) sempre hi ha aspectes que es poden “salvar”.

Quan alguna cosa funciona: Per què canviar-ho? Durant cert temps això és així, pots anar tirant amb el que has fet “sempre”….però els meus cicles didàctics, més curts o més llargs, m’ensenyen que créixer com a docent implica ser sensible a l’entorn (els alumnes m’ensenyen constantment, aprenc constament), pensar sobre la pròpia pràctica, no ser mandrosa per incorporar canvis i tenir una dosi important de passió i entusiasme pel que fas. Potser el dia que ja no passi per aquests cicles didàctics voldrà dir que he d’anar pensant en canviar de feina 😉

Anuncis