:::Expo col·lectiva a la Sala Club de NAUART_11_02_15:::Tu, jo, nosaltres:::

::: una cosa a la que podem anomenar art :::

Una vegada més tinc el plaer de poder col·laborar amb la comissària Lola Ruiz de Alda. Ja havia participat en altres exposicions comissariades per ella, la primera va ser < Dones & Superwomen> l’any 2004 i la, fins ara, última col·laboració , l’any 2012. Aquesta vegada l’exposició col·lectiva <Tu, jo, nosaltres> té la figura humana com a fil conductor. La tria de peces, com sempre amb el saber i bon criteri que la caracteritza, configura un recorregut interessant i polièdric d’un mateix subjecte.

Per la primera selecció he triat tres peces de tres moments molt diferents.

  • La primera és una composició [encara sense títol] de serigrafies sobre diversos papers que posteriorment vaig intervenir usant diferents tècniques: llapis de color, tinta, letraset…Després vaig muntar el paper en bastidors de20x 20 cm… 

serigrafia_serie

  • La segona és una sèrie que vaig fer al voltant de 2002-03 que es titulava <Al mal tiempo buena cara>. En aquesta ocasió he escollit els estudis preparatòris sobre cartró. La tècnica és mixta: ceres, anilina, grafit, i tinta. Aquest projecte és encara vigent i, al meu entendre, és fresc, irònic i contundent.

al mal tiempo buena cara

  • La tercera és un conjunt de dues peces de la sèrie ….en la que vaig jugar amb el perfil duplicat d’un rostre, tipus test de Rorschach i la idea de mapa.

DSC_0383

DSC_0393

Podeu trobar més info a: http://www.nauart.com/2015/02/01/inauguracion-tu-jo-nosaltres-colectiva-sala-club-11l02l15/?lang=ca

NAUART_Sala Club_Inauguració Tu, jo, nosaltres
Serà dimecres 11 de febrer de 2015 a les 19:00h
C/ Espronceda, 154, 08018 (Poblenou) BCN.

També podeu visitar el web de Lola Ruiz de Alda en què descobrireu la seva faceta de restauradora: http://www.lrarestaura.com

Anuncis

:::cicles didàctics:::

::: docència I didàctica :::

No sé si a tothom li passa el mateix però jo vaig passant per cicles didàctics. Fases, moments d’encaix i desencaix; d’harmonia i crisi que cada “x” temps es repeteixen.

Ben bé la sensació és la de no poder donar res per resolt, per sentat, per sabut del tot. Sempre se’n pot saber més, més o diferent. Els temps, les persones que composen una classe, les influències del moment: llibres, pel·lis, música, sèries, etc… et poden fer trobar quelcom nou que és el que origina el periode de desajustament. El que passa a continuació és que una dinàmica, un tema, un projectet que “sempre havia funcionat” a classe deixa de funcionar…no se sap per què però allò ja no resulta, ja no és emocionant, ja no et sents a gust amb aquell discurs, amb aquella manera de fer. Us explico el que he anomenat:

 Les fases del cicle didàctic. 

  • Estic en crisi…..això ja no funciona…..merda! aquesta fase és la del “gruñonismo” o “mandrosisme” que fan que em vulgui aferrar al que porto cert temps fent i penso: però si això ja està bé així….si ningú nota que ja “no s’aguanta” (ningú excepte jo mateixa).
  • La següent fase és la d’acceptar que estic en crisi i que hi ha aspectes de la meva pràctica docent que he de canviar malgrat el temps i espai mental que costa dedicar-se a certs canvis, i la mandra, que segons el moment, pugui fer. En aquesta fase també és important saber si és viable produïr canvis o és millor assumir (per un periode curt de temps) una pràctica docent una mica “dissonant”. No sempre tens el temps, ni l’energia, ni l’emoció per “liar-te” a fer canvis substancials ni de temari, metodologia…etc.
  • En cas que el temps, l’energia, l’emoció i les ganes conflueixin….comença la fase creativa, entusiasta o d’investigació que s’inicia amb l’anàlisi de les coses que funcionen i les que no….avaluar-ne les causes i donar entrada a tot allò nou que veus que es pot relacionar amb el tema, projecte, aprenentatges, etc….cercar nous referents, provar noves pràctiques i exercicis (literalment…vull dir, que faig els exercicis abans de fer-los fer a classe), connectar amb algún esdeveniment de la ciutat…. Poc a poc vaig cercant, concretant, compartint (compartir és molt important…ja ho faig però ho he de fer més) i trobant maneres que més o menys em convencen per tenir ganes de portar-ho a la pràctica.
  • Arriba el moment màgic….estem a l’aula i tot aquest procés pren sentit….poden passar moltes coses…
    • que funcioni tal qual…de manera perfecta, tal i com ho havia pensat. Això no passa mai, o com a molt 1 de 1000 vegades (com a mínim a mi).
    • que funcioni però amb moltes coses per ajustar…vaig prenent nota (de fet quan acabo una assignatura faig un document que recull els punts forts, dèbils, i observacions sobre l’assignatura, dinàmiques, propostes de treballs, referents, continguts, etc…..és una eina molt potent per reconstruir processos i repescar idees)
    • que no funcioni en absolut. Tornar al principi i repensar-ho tot. Això tampoc passa sovint (afortunadament) sempre hi ha aspectes que es poden “salvar”.

Quan alguna cosa funciona: Per què canviar-ho? Durant cert temps això és així, pots anar tirant amb el que has fet “sempre”….però els meus cicles didàctics, més curts o més llargs, m’ensenyen que créixer com a docent implica ser sensible a l’entorn (els alumnes m’ensenyen constantment, aprenc constament), pensar sobre la pròpia pràctica, no ser mandrosa per incorporar canvis i tenir una dosi important de passió i entusiasme pel que fas. Potser el dia que ja no passi per aquests cicles didàctics voldrà dir que he d’anar pensant en canviar de feina 😉

::: cartografies :::

::: una cosa a la que podem anomenar art :::

La idea d’iniciar la sèrie cartografies va sorgir de l’avorriment i saturació de treballar sempre amb els mateixos materials. En aquell moment, al voltant de 2011-2012, portava molt temps treballant sobre tela, en format relativament gran (tot el que em permetia l’espai de treball) i amb pintura a l’oli o acrílic, o la combinació de tots dos. la figuració també em va començar a resultar restrictiva, limitadora i pesada. Necessitava experimentar.

No recordo com va sorgir la idea del metall, suposo que d’alguna exposició que vaig veure en aquell moment, el que sí que puc reconstruir amb nitidesa és la idea inicial. Volia fer unes pintures planes, quasi impersonals, en una línia quasi pop. Seguiria amb la figuració però molt més esquemàtica jugant amb la taca i l’imaginari col·lectiu usant la idea de les taques del “test de Rorschard”. Feia temps que anava pensant en com combinar el llenguatge abstracte amb el figuratiu i vaig trobar la manera combinant aquests elements. Conceptualment el que sustentava l’experimentació material era la idea de “perfil”. De manera literal jugaria amb els perfils de persones properes/conegudes a partir dels quals elaborar una interpretació lliure a mode de taca.

Una vegada m’hi vaig posar, la imatge nítida que m’havia format va començar a fracassar estrepitosament. No era capaç d’aconseguir un acabat tant net i pla com havia imaginat, a més, les planxes de ferro es van començar a oxidar després d’haver-les de netejar per treure una capa de greix que tenien. De la improvització i ús de l’accident es va anar gestant la nova formalització. L’interés que em van despertar els processos d’oxidació em va portar a cercar informació sobre química, tot i que reconec que l’exploració va ser molt superficial, la suficient però per començar a extreure de les planxes diferents tonalitats. Feia diferents dilucions que m’apuntava en una llibreta per ser capaç de repetir efectes. Em fixava en si hi havia o no corrent d’aire i si això afectava. Tractava d’anivellar el terra de l’estudi per tal que la dilució quedés disposada de manera uniforme sobre la superfície (cosa que no vaig aconseguir). Aquesta metodologia pretesament científica va durar una part del procés….el meu temperament caòtic i desordenat no va suportar tant ordre i sistematizació. L’altre repte va ser com aconseguir fer la reserva per mantenir part de la idea inicial dibuixar una taca més o menys plana sobre una superficie oxidada. Vaig provar amb paper adhesiu…fracàs total, fins que el Lluis, el meu company d’estudi, em va parlar del làtex natural. Podia fer una capa i després treure-la molt fàcilment. La part bona, boníssima és que permetia fer un gruix considerable que afavoria treballar amb pintura molt diluida…així vaig aconseguir també jugar amb certes transparències i textures accidentals.

Les primeres peces eren molt encarcarades i poc fluides, fruit d’una idea mental que ja no era i d’una realització maldestre. Poc a poc vaig anar perfeccionant els processos i els resultats van començar a ser més orgànics i menys forçats. Els dibuixos, molt literals a l’inici, es van anar desfent, va ser aquí on la idea de cartografia, que sempre havia estat latent,  va emergir amb tot el protagonisme. Les cares esdevenien penínsules, illes, caps (de cabo)…i al final van desparèixer del tot.

Per tancar el procés vaig tornar a la tela, en el format més gran que em permetia el taller, i a una tècnica mixta experimental que em va fer recuperar la part més lúdica de la pintura. I vaig començar a fer mapes atmosfèrics com el paisatge que veus quan voles amb avió, amb els núvols entremig de porcions de terra llunyanes.

::: dibuixant arbres :::

::: docència I didàctica :::

Durant l’assignatura “Didàctica del Dibuix” [menció d’educació visual i plàstica del grau de magisteri de primària] vaig pensar en aprofitar el campus per canviar d’escenari. No és un pensament especialment brillant ni original, més aviat obvi, i de “burrus” [si em permeteu la llicència] no aprofitar l’espai natural que el campus mundet ens dóna.

Sortim a dibuixar arbres. Sovint qui aprèn a dibuixar vol receptes i trucs per assolir l’objectiu de dibuixar bé (“léase” dibuixar realista) però l’única consigna va ser: observeu. Ni tan sols dibuixeu. La idea era aturar-nos, connectar-nos amb l’entorn, amb la contemplació i la fascinació del descobriment. Gaudir, apreciar, conèixer…per després dibuixar.

Estem massa acostumats a receptes, limitacions i marcs d’actuació (en el cas dels futurs mestres això és especialment dramàtic per que aquests costums i limitacions són les que transmetràn als nens i nenes de primària) i quan “només” es tracta d’observar ens avorrim, tenim la sensació de perdre el temps, no estem fent…no estem aprenent…De debó?! La reflexió, l’observació, apreciar, valorar….són essencials per l’aprenentatge. Per què encara li donem tanta importància al resultat? En les activitats artístiques sense procés no hi ha resultat, de fet el procés (allò que no es veu) és on està l’essència de l’aprenentatge. Però és clar, això requereix temps. Parlant de temps, només 3 sessions de 6 hores, no totes dibuixant. Què poc…a mi també m’entren les presses (em deixo emportar per la impaciència aliena). Poc a poc vaig donant suggeriments per valorar, afinar, enfocar l’observació i la pràctica del dibuix.

Observant els arbres, els de veritat i els dibuixats em pregunto: De què pot parlar el dibuix? en aquest cas d’espècies, varietats, característiques, de textures, de paisatge, de totalitat, de simplicitat / complexitat…A partir d’aquesta proposta (amb més temps) sorgeixen més idees per portar a l’aula.

Observant dibuixem _dibuixant coneixem

START ::: PLAY

::: galaxia maternitat :::

La maternidad me ha pillado por sorpresa. No me me entendais mal. Quedarme embarazada era deseado, muy deseado. Me refiero más bien a todas las cosas que la maternidad trae, muchas sensaciones y sentimientos inesperados. Y es que soy de una generación…no, más bien de un círculo de mujeres, que hemos parido tarde por priorizar otras facetas. Y ahora, sorprendentemente empiezo a entender algunas cosas que antes me quedaban lejos. Cosas más o menos triviales, más o menos emocionales / emocionantes, más o menos mundanas. Por ejemplo los anuncios de detergente. Hay que joderse, toda la vida rajando de esta publicidad y ahora puedo apreciar parte de la verdad de la que hablan. Una criatura de un año y pico te la puede liar en cero coma, unas cuantas veces, dejando el armario vacío porque está todo por lavar.

Mucho menos trivial es el desconocimiento de la infancia, de cómo se comportan, se relacionan, aprenden los/as peques. Y la infinidad de opciones de crianza, tantas que una se vuelve loca valorando cuál es la más afín a una servidora. Y claro, el tema de la comida no es el mismo que el dormir, y que el de la lactancia….y voy hibridando y haciendo malabares para no comerme demasiado la cabeza. Para ejemplificar esto del desconocimiento de la infancia podemos observar a los adultos en un parque. Muchos (por no decir la mayoría) nos sentimos incómodos ante ciertas situaciones en las que creemos que debemos intervenir y mediar para mantener la paz del lugar. Las situaciones en las que puedes sentir esta presión son muchas: cuando tu niño le pega un mamporro con arañazo incorporado en la cola del tobogán a otro niño….cuando la niña que está jugando al lado le quita de las manos la preciada pala y rastrillo de tu niño….cuando todos los niños lamen los juguetes de los otros….mientras tanto los adultos nos ponemos tensos. Pero…¿Nos tenemos que poner tensos? ¿No será que tememos lo que piensen los otros padres y madres de nosotros?  Que si mi niño lame los juguetes de los otro… ¿Qué van a pensar? De…¿Cómo tratamos, educamos, queremos a nuestros hijos? La “galaxia parque” es un ejemplo de comportamiento de cara a la galería. Tenemos miedo. Quizás podríamos centrarnos más en observar qué hacen los/las peques, cómo juegan, se mueven, se meten en follones (quizás en algún momento la mediación adulta puede ir bien), como aprenden, como se observan, como crecen, y sentir cómo quieres actuar (o no) como adulto que eres, a pesar de las tensiones y malas caras de los otros adultos. Si nos empezamos a relajar y simplemente estamos y acompañamos, es increíble lo que aprendes observando a estos torpedos bajitos.

Volviendo a las trivialidades hay algunas frases hechas que no dejan de ser ciertas, a pesar de ser solamente aproximaciones a la realidad, como eso de: si…tener un crío (o cría) es tal y cual y no duermes y estás reventado y me monta unos dramas, etc… Pero cuando te mira o duerme se te pasa todo oye. Y claro está, todo lo que nadie cuenta de la maternidad (hasta que entras en la madresfera) y todo el cúmulo de sensaciones, a menudo contradictorias, con las que no sabes qué hacer, o los subidones y los bajones….y esto no ha hecho más que empezar. START_PLAY.

3 perfils ::: 3 perfiles ::: 3 profiles

::: about :::
:::perfil 01:::

—llicenciada en bbaa, especialitat pintura [1998].

—algunes exposicions individuals i col·lectives amb certa discontinuïtat a barcelona, madrid, hilversum [holanda] i nova york.

:::perfil 02:::

—profe de secundària i batxillerat artístic a l’escola proa de barcelona [1999-2011].

—curs de doctorat: comunicació, art i educació [2004-2006].

—profe grau de magisteri i màster de formació del professorat a la facultat d’educació (antiga facultat de formació del professorat) de la ub [2007-ara mateix].

 
:::perfil 03:::

—el més personal, mare [juny 2013].